Jornada 2. Obrir les institucions a les comunitats ciutadanes

 

Nous relats per a la cultura                                                                                                             

Jornada 2. Obrir les institucions a les comunitats ciutadanes

amb Jaron Rowan i Diana Canela

Moderador: Pere Perelló

Relatoria: Margalida Mateu

Relatoria gràfica: Tonina Matamales

Divendres, 16 de febrer de 2018. Arxiu del Regne de Mallorca

 

Presentació

La coordinadora del Pla de Cultura, Berta Sureda, en presenta la segona jornada, Nous relats per a la cultura. La premissa de sortida del dia fou com obrir les institucions a les comunitats ciutadanes. Un punt que, segons Sureda, «tracta del mapa d’equipaments culturals de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears».

Per a Sureda, hi ha dos aspectes que s’han de treballar: d’una banda, la precarietat de les institucions i, de l’altra, la falta de connexions i complicitat de la ciutadania amb les institucions. Així mateix, la jornada va partir de la base que s’han de tenir en compte els recursos a l’hora de planificar les polítiques culturals que s’impulsen des de cada institució.

A continuació, el moderador, Pere Perelló, presentà els ponents: Jaron Rowan, que és un investigador cultural i combina la investigació amb l’escriptura i la docència, i Diana Canela, que és sociòloga.

Jaron Rowan

«Tenim grans institucions culturals sense cultura.»

Jaron Rowan va obrir la ponència reflexionant sobre el dret a l’accés a la cultura: «Tots i totes hi podem accedir. De vegades, però, és un poc incòmode tan sols aquest fet d’haver-hi d’accedir». Per a Rowan, «per permetre l’accés a la cultura es generen uns drets específics que es transformen a les institucions, que són les que han de fer que aquests drets arribin al públic».

Rowan exposà que hi ha tres tipus de drets: llibertat, prestació i participació. Uns drets que, segons l’investigador cultural, ara mateix estan sota amenaça.

  1. Llibertat. Ens hem de poder expressar lliurement. Els drets ara mateix estan en una situació complicada. Rowan posà l’exemple del raper Valtònyc.
  2. Prestació. Les institucions han de facilitar espais perquè la gent pugui accedir a la cultura de forma física. No obstant això, les institucions culturals no estan en el seu millor moment. Rowan posa l’exemple del Palau de la Música i les trames de corrupció, així com altres malestars que afecten les institucions. L’estudiós remarca com, en general, són institucions molt opaques. Sempre han estat tancades, i això fa que hi hagi un consum passiu de la cultura.

Rowan va destacar que s’ha fet una gran inversió en els continents, en edificis, però no pas en continguts, i encara menys en la producció de teixits que atorguen sentit a aquestes institucions tan grans. «Tenim grans institucions culturals sense cultura. S’haurien de representar els gustos de tota la ciutadania i no sempre s’aconsegueix; s’acaben representant uns sectors molt determinats». Posa l’exemple del Museu Reina Sofia de Madrid, que tan sols rep visites de gent amb estudis universitaris: «No arriba a tota la població». Els interessos particulars han acabat prevalent, recalca.

  1. Participació. «Tots tenim dret a la cultura, malgrat que és el dret que està menys clar. En participació hi ha molt poca feina feta en comparació de la que s’ha fet amb els drets anteriors de llibertat i prestació. Fer una política pública centrada en els principis de participació és una cosa bastant nova.»

 

Reptes

Què fan bé les institucions culturals? Hi ha tres tipus d’accions: produeixen ciutadania, produeixen territori i legitimen.

  1. Produeixen ciutadania: prefiguren un ciutadà ideal i l’interpel·len de forma directa.
  2. Produeixen territori: generen museus i territorialitzen; fan capitals culturals i jerarquitzen.
  3. Legitimen: estableixen qui és important i qui no. Per al ponent, «aquest fet és brutal a l’Estat espanyol, ja que les institucions són les que decideixen qui toca i qui no; qui exposa i qui no; fan de portaveus; decideixen a qui es dediquen monogràfics i qui surt als mitjans de comunicació. La legitimitat la dona un centre públic».

Per fer front a això, Jaron Rowan proposa dos grans reptes:

  1. És necessari dissenyar unes institucions més transparents, traçables i capaces de retre comptes, a les quals es pugui demanar per què trien un projecte i no un altre. Unes institucions més properes a la ciutadania, més capaces. La participació és molt cara. En un sector tan precari com el de la cultura, qui té temps i doblers per debatre un tema molt concret?
  2. 2. Crear polítiques públiques que permetin i acompanyin les institucions ciutadanes. Seria absurd pensar que la institució pública ho ha de fer tot. Hi ha d’haver altres institucions regides pels interessos dels ciutadans i les ciutadanes que responguin a interessos molt concrets i que generin espais que permetin la creació de la política rara, aquella que no és la dels polítics, així com la desobediència. La cosa pública té tendència a absorbir i legitimar aquestes institucions ciutadanes que, contràriament, la majoria de vegades necessiten ser lliures. L’arquitectura institucional és molt tancada. 

«Necessitam unes polítiques públiques valentes i participades.»

A continuació, Rowan obri el debat sobre el fet que a les institucions les decisions estan preses abans que hi arribi el creador i que moltes vegades les dependències són molt fortes. S’han heretat institucions amb molts protocols i vicis tancats. Fa falta molta inventiva tècnica, i treballar i jugar amb les normatives.

 

Diana Canela

La ponència de la sociòloga Diana Canela va versar sobre governança i com es poden obrir les institucions a la ciutadania.

Canela va identificar quatre estrats: l’equip de govern, la ciutadania, el personal administratiu i les empreses privades. «Si no tenim compte tots aquests actors, és molt difícil que una política cultural tiri endavant.»

La sociòloga fa posar èmfasi en les maneres en què la ciutadania es pot implicar a través del treball en grup i una mirada des de la facilitació.

Canela parteix de la hipòtesi de la transversalitat de la participació: «Tots hem de manejar un mateix llenguatge per poder entendre’ns, però moltes vegades no és així: els tècnics no usen el mateix llenguatge que els ciutadans, per exemple. Necessitam que hi hagi un desenvolupament de les persones i la societat. Tots els col·lectius han de viure en primera persona la participació. En cada col·lectiu hom duu la seva motxilla pròpia, no podem oblidar que els col·lectius estan immersos en un mapa social».

Eines per a la participació ciutadana

Canela va plantejar dos exemples d’instruments de participació que s’empren a Madrid:

  1. El cas dels Foros Locales. Són un instrument de participació ciutadana presencial. S’iniciaren l’any 2017 i varen néixer de la idea de canviar les meses territorials de cada districte. En l’any que fa que estan en marxa, hi han participat més de 4.000 persones. Suposa un salt qualitatiu elevat de participació ciutadana. És una iniciativa pionera perquè els veïnats i les veïnades participen directament en les polítiques ciutadanes.
  2. Decide Madrid. És un instrument digital de l’any 2016. Es tracta d’un sistema obert, vinculant i sense mediació. Funciona a partir de la teoria «una persona, un vot», sense generar petits lideratges. Amb un any hi han participat 350.000 persones.

Conclusions

  1. En aquests casos, hi participen més homes que dones.
  2. Hi participen sobretot persones amb estudis.
  3. Falten figures de facilitadors perquè tothom hi pugui participar, perquè si no, el resultat és que hi participa un grup de gent molt determinat.
  4. No partim de condicions iguals per a tothom, falta que tothom tengui la mateixa igualtat de condicions a l’hora de participar-hi.
  5. S’haurien de canviar els tipus de lideratges.
  6. Els canals de comunicació, són de doble via? Qui en queda fora? Cal proveir les condicions perquè estiguin a dins de la participació.
  7. Quan sorgeix una proposta ciutadana i no s’executa, es crea insatisfacció.

 

«El fet que es generi una proposta ciutadana i no s’executi, crea molta insatisfacció.»

 

Canela proposa una sèrie d’ítems que s’han de millorar: el llenguatge; detectar qui en queda fora; l’equip tècnic està molt sol i ha de tenir acompanyament; l’execució dels temps; connexió, temps, interconnexió i canals.

Per a Canela, hi ha un cert fetitxisme en la participació.

 

«És important ser humils i veure on i quan es pot fer un procés participatiu. Cal treballar des de la participació positiva.»

 

Taules de treball

Una vegada finalitzades les ponències, va ser el torn de les taules de treball. Els assistents es dividiren en dues taules. En una es va tractar com es podria introduir la governança compartida a les institucions i, en l’altra, a qui arriben les institucions, quines eines fan falta per garantir la participació, qui són els agents i qui en queda fora.

Després d’una hora i mitja de debat i reflexions, els participants varen arribar a una sèrie de conclusions per a cada taula i les varen posar en comú.

Taula 1

Com es pot obrir i democratitzar l’espai on es prenen les decisions

Reiniciem les institucions

En aquesta taula es va fer una anàlisi centrada en l’arquitectura institucional de la Conselleria de Cultura, i es varen estudiar els tipus d’institucions que en formen part: el Museu de Mallorca, l’Arxiu del Regne de Mallorca, l’IEB, el Consell de Joventut, etc. Es va detectar que es tracta d’una arquitectura heretada de tota una història feta ad hoc a uns interessos polítics molt concrets i circumstancials que formen una estructura «sense cap ni peus».

Amb el títol «Reiniciem les institucions», es va posar èmfasi en el fet que es tracta d’una arquitectura obsoleta que no respon a les noves demandes de democratització. Però, a partir d’aquí, la taula es va demanar què es pot fer perquè pugui haver-hi un avenç cap a la democratització d’aquestes institucions. Segons els participants, hi ha d’haver dos grans ítems: d’una banda, la demanda social perquè això es dugui a terme i sigui una participació inclusiva radical i no excloent. De l’altra, hi ha d’haver una voluntat política i una decisió executiva perquè les institucions es transformin.

 

Una vegada detectats aquests dos grans temes, els participants varen creure que s’haurien d’activar les eines i estratègies perquè això pugui conduir-nos a un canvi de governança.

Una de les eines que es van detectar com a necessàries va ser que hi hauria d’haver un espai de mediació amb una doble orientació: d’una banda, dins la institució, a través d’activitats de formació, i d’apoderament del personal tècnic i funcionarial per demostrar i obrir les institucions i superar els vells vicis heretats, i de l’altra, que realment possibiliti una participació real, que no acabi sent un simulacre.

Dins aquest procés de mediació es va considerar d’una importància vital que la comunicació sigui efectiva.

Per tal de percebre un canvi en la governança i en la presa de decisions de les institucions concretes, es varen identificar quins són els sistemes de governança vigents. La majoria d’aquests es regeixen per direccions generals absolutament verticals i que responen a directrius polítiques. Els participants consideren molt necessari que s’obrin, ja sigui a través de consells, patronats o altres sistemes en què la societat participi més.

Els museus i els arxius són espais de referència i, per tant, cal que aquests espais físics s’obrin a la ciutadania. Per exemple, hi ha fundacions que assumeixen un paper d’entitat privada o que tenen polítiques molt rígides, i caldria introduir més poder ciutadà en la presa de decisions. Per tant, també cal canviar-ne la governança.

Es va demanar transparència en totes les accions de governança i, a més, que es tenguin en compte els teixits i les xarxes d’altres comunitats on hi hagi dinàmiques semblants. S’ha de veure què es fa a Madrid, a Catalunya, al País Valencià i a Euskadi, i aprendre de com afronten ells la democratització de les institucions.

S’ha de trobar la manera de fer les institucions més flexibles i permeables.

Taula 2

Com són les institucions culturals actualment?

Qui queda fora de la cultura?

Com es pot fer perquè la ciutadania en sigui un agent actiu?

 

A partir d’aquestes preguntes, els participants de la taula 2 varen detectar un problema, ja que, precisament, totes les persones que en formaven part n’eren agents actius i varen haver d’adquirir el paper contrari, el de persones inactives.

La taula va identificar que hi ha una relació amb les institucions que no funciona i, abans de centrar-se en l’ideal de com podria ser que tota la ciutadania en fos un agent actiu, varen intentar detectar què és el que no funciona en aquesta relació, per poder crear escenaris més sans a partir d’aquí.

Es va establir una dicotomia entre la cultura institucional i la cultura popular. La institucional sol tenir poc poder de convocatòria, és molt limitada, i la no institucional (popular pot sonar massa folklòric), té més tendència a la proximitat.

La institucional es regeix per un llenguatge de màrqueting específic; en canvi, la no institucional té un llenguatge més proper i recorr a altres canals. La institucional sol ser no inclusiva i en canvi la no institucional es defineix per la diversitat. Això genera obstacles tant en un tipus de cultura com en l’altre: la institucional té els recursos però no arriba tant al públic, i la popular és més propera però necessita recursos.

Sobre aquest punt, la taula va considerar que es tradueix en necessitats tant d’espais com de mitjans per a la cultura. Per als participants, les solucions podrien dependre de la modernització, de fer una participació més oberta i això, tot plegat, demana un apoderament de la cultura no institucional. Els membres varen coincidir en el fet que la mediació en seria un aspecte molt important, que podria traduir-se en formació i, sobretot, que calia canviar el llenguatge administratiu i fer-lo més accessible. A part d’això, també és necessari sortir al carrer per tal de poder detectar-ne les necessitats i crear una oficina d’assessorament que tengui un paper més facilitador i no paternalista

 

Ambdues taules varen coincidir en la importància dels tècnics que treballen a les institucions culturals, que no sols haurien de ser mers funcionaris, sinó que s’haurien de  creure el seu paper de responsabilitat social com a tècnics d’una administració pública al servei de la cultura. Així mateix, es va posar de manifest la importància d’introduir la figura del mediador cultural.

 

Documentació

Programa segona jornada professional.

Fitxa de treball segona jornada.

Relatoria gràfica Tonina Matalamalas