Jornada 3. Abordant les diferents economies de la cultura.

Nous relats per a la cultura

Jornada 3. Abordant les diferents economies de la cultura. 

amb Mireia Mora, Platoniq, Edgar Garcia i Marina Planas

Relatoria: Rafa Gallego i Miquel Ferrer

Relatoria gràfica: Tonina Matamales

Divendres, 23 i dissabte 24 de febrer de 2018. Arxiu del Regne de Mallorca

Conferència de Mireia Mora

Mireia Mora és una de les sòcies fundadores de la cooperativa La Tremenda, un projecte en el qual convergeixen cultura, comunicació i cooperativisme. Escriu a Crític, periodisme d’investigació.

Va començar la intervenció defensant la llibertat d’expressió i mostrant solidaritat amb Valtònyc i Santiago Sierra.

La Tremenda és una agència de comunicació cultural, a través d’un vídeo (https://vimeo.com/255384009). Són una cooperativa, i explica que la paraula cooperativa genera confusió. Diu que fan el mateix que altres agències de comunicació (plans de mitjans, etc.), però el tret que les caracteritza és com ho aborden. El projecte va començar fa un any amb tres sòcies i quatre col·laboradores: dones amb experiència en comunicació i cultura (sobretot, en arts escèniques). El fet diferencial de La Tremenda és que veuen la comunicació com un element imprescindible per donar visibilitat a projectes; no els interessa la publicitat, per exemple.

No volen apostar per l’emprenedoria: «Autoexplotar-se no és una cosa que hàgim de practicar», va remarcar Mora, alhora que explicava que varen néixer com un projecte feminista, pensant en els escenaris que es trobaran pel fet de ser dones (tasques reproductives, etc.), ja que volen ser sobiranes de les seves decisions.

Va remarcar que el seu projecte és un treball en curs (work in progress​), i que els interessa l’aprenentatge per assaig i error.

 

Volen donar una empenta a l’economia social, volen protagonitzar aquest canvi com a generació. Mora creu que és contagiós, ja que a Catalunya es van creant cooperatives noves (encara que creu que a les Balears estam en un altre moment).

 

Un dels seus leitmotivs és el convenciment que la cultura és un dret, no un bé de consum ni un privilegi. Això vol dir que s’ha de garantir l’accés a conèixer-la, a veure’n els processos, a qüestionar-la i a criticar-la d’una manera constructiva.

Segons el seu punt de vista, és necessari que el mandat institucional canviï de lloc: el sector professional no pot ser l’epicentre de les polítiques culturals; ho han de ser els veïns i les veïnes. Hem de ser conscients que la cultura ha estat un gran agent gentrificador. «No es pot reduir la política cultural a política econòmica cultural», va sentenciar la conferenciant.

El seu projecte empresarial neix com una cooperativa, ja que les membres es varen unir per donar solució a les seves necessitats com a dones. A més, varen definir les línies vermelles que no volien traspassar. La pregunta que es fan és per què la seva existència es viu com una amenaça des dels projectes que volen fer cultura de consum o de masses.

Pel que fa al repte de crear un institut d’indústries culturals, creu que és fonamental controlar a què es destinen els diners públics. Segons Mora, s’han de destinar a projectes que beneficiïn el màxim de persones. L’administració pública ha de vetlar perquè s’hi apliquin criteris de bones pràctiques.

Malgrat que hi ha un desprestigi de les subvencions en el món de la cultura, destaca que les grans empreses en reben.

 

En el torn de preguntes final, li demanen si pot posar algun exemple de projecte en el qual treballin a La Tremenda. Narra dos projectes en els quals treballen ara: el primer és per a l’Ajuntament del Prat i encara no té nom, però l’explica com «el matrimoni definitiu entre cultura i educació». Incorporen la metodologia participativa de comunicació des de l’experiència pròpia (com es dirà, quin relat utilitzaran, etc.). L’altre projecte de què parla és Decidim Barcelona, una plataforma de decisió ciutadana a través de la qual veïns organitzats aconsegueixen coses.

En una altra pregunta, li demanen si tenen línies vermelles amb segons quins partits polítics o amb administracions governades per segons quins partits; diu que sí, però que no creu que la vagin a buscar.

 

Conferència d’Olivier Schulbaum

Olivier Schulbaum, ​vicepresident de la Fundación Goteo, una xarxa social de finançament col·lectiu, i cofundador de Platoniq, una organització de productors culturals i desenvolupadors de programari i col·laboració distribuïda per a la inversió de «capital reg» en projectes la finalitat dels quals sigui de caràcter social, cultural, científic, educatiu, tecnològic o ecològic.

 

Olivier Schulbaum ens explica que Goteo té una seu a les Illes Balears, a part de tenir-ne a altres ciutats. Des de Mallorca en duen l’estratègia. Schulbaum remarca que no és al·lèrgic als instituts d’indústries culturals, ja que creu que hi ha moltes experiències de les quals es poden aprendre coses, però proposa un canvi de pla: en lloc d’abordar les diferents economies de la cultura, prefereix repensar l’economia des de la cultura.

 

Segons Schulbaum, el repte és exercir aquests processos participatius si ja estan dissenyats; a més, destaca el poc temps que queda de legislatura i es pregunta a qui es dirigeix el Pla de Cultura.

El seu projecte es desenvolupa en dues organitzacions: Platoniq, que és una associació (tot i que podria ser una cooperativa) d’emprenedoria social, i Goteo, que és una fundació. La seva metodologia de feina es basa en la cocreació de la ciutadania i les administracions públiques.

La plataforma de finançament de Goteo és única, ja que també cerca el retorn comú (cultura oberta, retorn social, etc.). Tot és accessible. La seva forma de vida és de codi obert​; és el seu model de sostenibilitat. Aquest enfocament té una missió doble: la metodologia que es crea s’ha de compartir perquè es pugui millorar i es pugui tornar a utilitzar.

 

Ens posa un exemple d’un dels seus projectes: l’Idea Camp «Moving Communities», en el qual van dissenyar una eina perquè les decisions es puguin prendre en converses —que es tuitegen i es recullen. Schulbaum creu que és necessària una transició digital; la gent està molt motivada però no té les eines o el finançament per continuar.

 

A Goteo fomenten el codisseny amb molts agents diversos per arribar a acords, no només amb els criteris de la ciutadania, sinó també dels inversors; per exemple, amb el sistema de semàfors. Per al codisseny és millor que topin posicions totalment contràries.

 

Creu que ens hem de fixar en el que es fa a Europa, ja que aquí troba que anam endarrerits. Goteo cerca més l’impacte social; hi ha crowds en el finançament, però també en els beneficis; creu que ja no hi ha la mateixa relació que abans entre el creador i el públic. Posa com a exemples alguns dels projectes que s’han finançat a la seva plataforma (El rey, la peli; concerts de suport a Valtònyc, etc.). Creu que Goteo és un baròmetre d’una societat més ètica i col·laborativa. Ara mateix, el seu repte és relatar l’impacte de la plataforma a la ciutadania i a les institucions, i remarca que creu que no saben comunicar-los-el.

Com era d’esperar, totes les seves dades són obertes i disposen d’una aplicació que permet fer-hi qualsevol cerca. Per exemple, es poden usar per saber quines són les necessitats dels agents culturals, ja que n’han de detallar els pressupostos. «Ens deim Goteo perquè això era una sequera. Ens vàrem posar a dissenyar una eina perquè nosaltres la necessitàvem.»

Considera que no és just que la ciutadania hagi de pagar el doble per la cultura (els impostos que hi van i, a més, hagi de donar directament diners a projectes culturals).

 

Ara treballen en una eina nova, Matchfunding Lab, que vol repensar les subvencions aportant més fons institucionals i que per cada euro privat que s’inverteixi també hi hagi un euro públic. Olivier creu que s’ha de confiar en la ciutadania per saber on han d’anar els impostos.

Ja per acabar, ens explica alguns dels projectes en què treballa Platoniq, com per exemple Europeana, un projecte amb la intenció que galeries, biblioteques, arxius i museus digitalitzin els arxius de domini públic, ja que ens pertanyen a tots. A més, aquests arxius no només es poden consultar, sinó que també es poden utilitzar. Ara mateix hi ha 53 milions d’arxius.

 

Taller i taula de treball

Cap al nou Institut de les Indústries Culturals

Hi participen: Edgar Garcia, Mireia Mora, Berta Sureda, Marina Planas, Gracià Sánchez, M. Sancho, Carles Molinet, Pere Perelló, Andreu Carles, Pep Ramon Cerdà, Pilar Arnau, Alelí Mirelman, Guti i Miquel Ferrer, entre d’altres.

Diagnosi de la situació de partida

  1. La indústria cultural a les Balears és feble («venim d’un desert») i el sector cultural està configurat per petites empreses.
  2. A més, hi ha problemes competencials entre les diferents institucions.
  3. És important que hi hagi un marc legal —que actualment no existeix—, i és necessària una llei d’indústries culturals.

 

L’objectiu de l’IICIB ha de ser augmentar i enfortir el teixit empresarial i apostar per la professionalització, alhora que es fa un Institut a la mida del sector que ha d’impulsar (no és necessària una macroadministració).

La necessitat de crear un òrgan que serveixi de catalitzador per a l’impuls o l’enfortiment de les nostres indústries culturals és causada, precisament, per la manca de xarxes empresarials pròpies del sector.

 

Tal vegada exceptuant alguns àmbits ―els de les galeries d’art o les productores audiovisuals, que amb moltes dificultats i sempre pendents dels cicles econòmics han aconseguit generar un cert teixit―, la indústria cultural a les Illes és com a tal residual, i en tot cas minifundista, tal com s’ha qualificat en diferents ocasions a la taula de debat; incapaç, fins ara, de generar llocs de feina estables ni sinergies, i sense capacitat, en conseqüència, de crear l’escenari idoni per contribuir a garantir l’accés a la cultura de la ciutadania de forma majoritària i estable.

 

En aquest context, abans d’abordar els continguts que hauria de desenvolupar l’IICIB i per definir-los millor, el primer que caldria aclarir és el marc competencial en el qual ens movem. En aquest sentit, es constata a la taula de debat la manca de definició, a la pràctica, de quines funcions desenvolupa cada institució. Si bé els consells tenen formalment assumides les competències en la matèria, no resulta una qüestió pacífica valorar-ne l’eficàcia a l’hora de donar resposta a les demandes del sector. D’altra banda, és innegable que tant el Govern com cadascun dels ajuntaments també fan política cultural i que aquesta moltes vegades limita les insulars o, directament, hi entra en contradicció.

 

Per aquest motiu, l’IICIB, en el qual estaran representats els consells, hauria de definir les seves línies d’actuació, que més endavant abordarem.

 

Tanmateix, amb la creació de l’IICIB s’haurà de redefinir el paper de l’actual Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), atès que aquest és l’òrgan competent pel que fa a la projecció exterior de creadors i companyies, un àmbit que tampoc no defugirà de les tasques de l’IICIB.

 

Pel que fa al marc legal, i si bé és cert que tant el Pla d’Indústria presentat no fa gaire pel Govern com la Llei d’indústria aprovada el juliol del 2017 tenen en compte les empreses i els sectors culturals, des de la taula es remarca la necessitat d’aprovar una llei d’indústries culturals específica que serveixi de marc normatiu i estableixi unes bases estables i sòlides, més enllà de les conjuntures polítiques.

Quin IICIB volem?

  1. A qui s’adreça? A les empreses. Que també s’adreci als creadors és un dubte que s’ha generat durant el debat.
  2. L’estructura de governança de la institució ha de ser, en aquest ordre: junta general, consell executiu i direcció, i el sector ha d’estar representat en tots els estaments.
  3. És necessari un tractament integral dels projectes.
  4. S’ha de crear un sistema d’avaluació i d’autoavaluació dels projectes i de l’Institut.
  5. Les ajudes al finançament han de ser duals (a fons perduts i préstecs retornables).

A l’hora d’establir les bases del que ha de ser l’Institut d’Indústries Culturals futur, hi ha consens sobre el fet que ha de servir per fomentar i enfortir el teixit econòmic del sector implicat com a garantia de l’accés a una cultura diversa, rica i estable per part de la ciutadania. En aquest sentit, es considera que, almenys en una primera fase, l’IICIB ha de ser una eina àgil, transparent i dinàmica, en la qual experts en diferents matèries empresarials i culturals assessorin, facilitin formació i vehiculin les línies econòmiques de suport adients.

 

Pel que fa als interlocutors o beneficiaris de l’activitat de l’IICIB, han de ser les empreses culturals de les Illes constituïdes com a tals, amb vocació de fer de la seva raó de ser una activitat amb projecció de negoci i vocació de retorn a la comunitat. En aquest punt es va parlar a la taula de les associacions sense ànim de lucre. Després d’haver-se expressat opinions diverses en aquest sentit (i constatar que hi ha moltes associacions que a la pràctica supleixen de manera amateur la tasca professional que haurien de fer les empreses culturals), es conclou que el que és determinant no és tant la naturalesa jurídica de l’ens que pretengui interactuar amb l’IICIB, sinó el caràcter i l’objecte del projecte o projectes que pretengui desenvolupar.

 

Un punt que acompanya el debat i sobre el qual no sembla que hi hagi una opinió unànime és el paper dels creadors, a títol individual o col·lectiu, però que no estan constituïts com a empresa, en el futur engranatge de l’IICIB. La majoria dels participants en el debat consideren que ja hi ha altres òrgans i institucions (primordialment els consells) que tenen la comesa d’interactuar amb aquests creadors i donar-los suport a través de les línies de subvenció i els ajuts puntuals establerts, tot i que també es constaten les deficiències històriques i presents d’aquest suport. Hi ha una idea generalitzada que l’IICIB ha d’ocupar-se de les empreses i que els consells insulars, l’Institut d’Estudis Baleàrics (pel que fa a la projecció exterior) i els ajuntaments han de continuar i intensificar l’ajuda als creadors i les entitats sense ànim de lucre.

En tot cas, aquest és un debat que s’hauria de tenir i aclarir abans de la posada en funcionament efectiva de l’institut.

  1. Estructura i òrgans de govern

Seguint el model d’algunes institucions del nostre entorn, com ara les catalanes, es considera que seria efectiva una estructura directiva o de governança amb un consell de direcció o una junta de govern presidits per la presidenta o el president de la comunitat o la consellera o el conseller de Cultura, i format per representants de les conselleries o els departaments de Cultura, Indústria, Ocupació, Innovació i Turisme, així com representants dels quatre consells insulars, experts en els diferents sectors culturals i també representants dels col·lectius representatius.

 

Es considera adient que per sota d’aquest òrgan n’hi hagi un altre de més reduït i de caràcter més executiu (consell d’administració), que faci de pont entre la junta de govern i la direcció de l’IICIB. No s’especifica el perfil de la persona que hauria d’ocupar aquesta direcció.

 

Pel que fa a l’estructura professional que hauria de tenir l’IICIB en una primera fase, es considera oportú que no sigui gaire nombrosa i que estigui formada per professionals de la cultura i el món de l’economia, l’empresa i la formació.

 

  1. Línies d’actuació

La formació ha de ser un eix fonamental en la tasca de l’IICIB, amb una vocació de feina permanent i continuada en aquest àmbit per tal d’omplir les mancances dels sectors en aquest àmbit.

 

L’assessorament empresarial o la consultoria ha de ser, segons els participants, una altra línia essencial del futur institut. Un assessorament que també ha de donar suport al procés de creació de les empreses. En aquest punt es parla de la necessitat que l’IICIB exerceixi com una mena de «finestreta única» de les empreses i els projectes culturals.

 

Es considera que l’Institut ha de tenir una àrea dedicada a impulsar i potenciar la cultura digital i una altra àrea o línia de treball encaminada a la recerca sobre els públics culturals, en campanyes de promoció permanents.

 

Així mateix, una altra línia serà la internacionalització de les empreses culturals, i aquí torna a comparèixer l’IEB i la seva redefinició necessària perquè no se superposin competències i funcions.

 

La recerca ha de ser un altre eix de l’IICIB, sempre vinculada a les noves tecnologies i amb la vocació de trobar nínxols d’indústria cultural nous (seria una àrea amb funcions vinculades a la cultura digital).

 

Per acabar, per ventura la línia d’actuació més important seria la vinculada a les línies de crèdit.

Conferència Edgar Garcia

[A continuació incloem la intervenció del director de l’Àrea de Desenvolupament Empresarial de l’ICEC, Edgar Garcia, tant en la seva ponència de la primera jornada com les que va fer al taller de la segona.]

 

Aquestes línies, seguint el model de l’IICEC, serien les aportacions a fons perdut, les aportacions reintegrables, els préstecs per a la inversió i per a circulant, i els préstecs participatius (bàsicament adreçats a les empreses emergents).

 

Les aportacions reintegrables consisteixen a atorgar ajuts econòmics en forma de cofinançament, que permeten que l’empresa disposi de liquiditat per engegar un projecte cultural i que es faciliten en la doble modalitat de subvenció més préstec. El retorn de l’ajut s’efectua en un termini ajustat a les necessitats financeres del projecte i tenint en compte l’èxit o el fracàs de la proposta. N’hi ha de diversos tipus i es vinculen a projectes culturals musicals, editorials, d’arts escèniques, arts visuals, videojocs, multimèdia, etc. Afecten plans de distribució de llargmetratges, festivals i cicles musicals, projectes de l’àmbit discogràfic o de producció musical, projectes i plans editorials, etc. Hi poden optar les empreses (persones físiques o jurídiques) i entitats sense afany de lucre en el cas de gires d’orquestres simfòniques. L’objecte social és la producció, distribució i difusió de continguts culturals. L’empresa ha de tenir una antiguitat mínima de dos anys.

 

Pel que fa als préstecs per a la inversió i per a circulant, l’objectiu és impulsar el finançament de projectes que requereixin inversions en actiu fix o necessitats de circulant. Les beneficiàries són les empreses culturals privades, les entitats privades culturals sense afany de lucre, i les entitats locals amb seu social o seu operativa a Catalunya. Es finança fins al 100 % de l’import de la inversió, amb un mínim de 20.000 euros i un màxim d’1 milió d’euros.

 

Finalment, els préstecs participatius són una línia de suport adreçada especialment a empreses emergents (start-ups) culturals amb un model de negoci digital que té com a objectiu oferir-los suport en les fases inicials dels seus projectes empresarials.

 

L’ICEC té un fons de 4,8 milions d’euros destinat a préstecs participatius que ajuden els emprenedors culturals digitals a fer front a les despeses que necessita el seu projecte empresarial en la fase inicial.

 

L’ICEC té signat un conveni de col·laboració amb l’Institut Català de Finances, que és l’entitat que gestiona la tramitació i la formalització d’aquests préstecs participatius.

 

El principal avantatge del préstec participatiu resideix en el fet que és una font de finançament a llarg termini per a la societat i no suposa l’entrada de cap soci aliè, ni cap dilució de l’estructura de propietat de la societat.

 

El préstec participatiu es diferencia d’altres eines financeres en el fet que el tipus d’interès és variable segons l’activitat (resultats) de l’empresa prestatària; els interessos són despeses deduïbles a efectes fiscals; el rang d’exigibilitat està subordinat a qualsevol altre crèdit o obligació prestatària; en el supòsit d’amortització anticipada, s’han d’ampliar els fons propis, i en el fet que es poden concedir sense la necessitat d’exigir una garantia.

 

  1. Codi de bones pràctiques

Hi ha unanimitat a la taula de treball sobre el fet que el futur IICIB s’ha de guiar per un codi de bones pràctiques que s’ha d’aplicar a tots els projectes, subvencions, campanyes i contractacions que en el marc de la institució es duguin a terme o es desenvolupin.

 

Aquest codi ha de tenir en compte clàusules socials (que respectin els drets dels treballadors i treballadores i evitin situacions d’abús), mediambientals (no contractar ni finançar empreses contaminants, etc.), feministes (de potenciació del paper de la dona, amb l’establiment o l’exigència de quotes si escau) i ètiques (evitar interactuar amb empreses sancionades o condemnades per casos de corrupció, atemptats als drets dels treballadors, etc.).

 

 

Comença el debat entorn d’algunes reflexions generals

  1. Com es poden aglutinar creadors i artistes amb empreses i productors?
  2. L’Institut ha de crear indústria, ja que és una mancança històrica.
  3. És necessària una regulació flexible.
  4. Una màquina de donar ajuts a fons perduts no ens fa més competitius ni més intel·ligents.
  5. S’ha de fomentar la capacitat productiva, però s’ha d’aconseguir que aquesta capacitat tengui un retorn per fomentar la competitivitat.

 

A Catalunya tenen un doble sistema: subvencions a fons perdut i ajuts reintegrables. Els projectes més grans només poden utilitzar aquests darrers; per exemple, els grans festivals amb pressupostos de més de 500.000 €.

 

En el curs del debat sorgeix la necessitat de posar en context la creació del nou Institut. Pep Ramon Cerdà fa un resum del problema competencial: l’Estatut d’autonomia preveu que es traspassin als consells totes les competències possibles. En matèria cultural s’ha legislat molt poc, i segons Cerdà és una necessitat redactar una llei d’indústries culturals, ja que en cap text legislatiu surt el terme indústria cultural. És necessari crear un marc legislatiu, perquè si no, hi pot haver limitacions importants. Remarca la necessitat que l’objectiu principal del nou Institut sigui professionalitzar el sector.

 

Segons Carles Molinet, el Govern posa en marxa el Pla de Cultura però no té eines per desenvolupar-lo. Les altres administracions amb competències en cultura tenen voluntat de complir-lo? La possibilitat que el Pla funcioni depèn dels consells insulars.

 

Creu que la diagnosi del sector cultural és molt important; segons la seva opinió, s’ha de tenir en compte que a les Balears la indústria cultural està formada principalment per empreses minúscules (d’una persona o dues) que normalment cerquen més l’autoocupació que no la rendibilitat empresarial. Amb la finalitat de posar fi a la precarietat dels treballadors culturals, creu que és necessari arribar a acords laborals entre empreses i treballadors i aconseguir que les administracions públiques els assumeixin.

S’ha de tenir en compte que dir-ne «indústries culturals» crea unes grans expectatives, però hem de ser conscients que no és la solució de tots els problemes del sector cultural.

 

L’espai de perill és la relació entre l’Institut i els consells; l’Institut i el sector i l’Institut i la resta de conselleries (Comerç, Indústria, etc.)

 

Des de la taula es reconeix l’escepticisme del sector cultural pel que fa a la creació de l’Institut i del Pla de Cultura, però es remarca el compromís que el que es parli a les taules anirà al document nou del Pla de Cultura.

 

Un altre participant creu que cal fer-se la pregunta: per què és necessari fomentar les indústries culturals a les Illes Balears? A Catalunya, per exemple, ho veuen com una gestió de país. S’ha d’establir com a sector estratègic.

 

Després d’aquestes aportacions més generals i transversals, es redirigeix el debat cap a l’Institut. Què és imprescindible que compleixi aquest Institut?

 

Començam per la necessitat de definir un model de governança en què estigui representat el sector cultural i es destaca la necessitat que el director es triï per concurs públic.

 

Des de la taula, es fan moltes preguntes: per a qui cream l’Institut?, quin tipus d’entitats hi podran accedir?

 

Un altre participant demana que es tracti de manera diferent el voluntariat cultural i l’empresa cultural. Hi ha consens a l’hora de dir que s’ha d’aprofitar aquesta oportunitat històrica i que s’han de fixar uns mínims i després ja s’aniran redefinint. Si s’ajuden les empreses, s’ajuden els creadors.

 

La taula acaba amb un debat entorn de les bones pràctiques i de la necessitat de tenir-les en compte: la qüestió de gènere, la sostenibilitat ambiental, les clàusules socials, etc. És necessari avaluar els projectes i els indicadors.

 

Com que alguns dels assistents mostren preocupació perquè una part del sector ha vist les empreses culturals com les causants del problema de la precarització de la situació dels treballadors culturals, per acabar es fa una reflexió i es demana que quedi clar que no ho són.

[La taula demana que es faci referència als atacs que rep darrerament la llibertat d’expressió (cas Valtònyc, la retirada de l’exposició de Santiago Sierra d’ARCO o l’embargament del llibre Fariña, de Nacho Carretero, etc.), unes agressions que es consideren intolerables i que interfereixen en la llibertat d’acció dels creadors i les creadores i també de les empreses culturals.]

 

Documentació:

Programa de la tercera jornada.

Fitxa de treball de la tercera jornada.

Relatoria gràfica Tonina Matamalas