Jornada 4. Cultura i ciutadania. Cultura i educació

Nous relats per a la cultura                                                                                                  

Jornada 4. Cultura i ciutadania. Cultura i educació

amb Nicolás Barbieri i Meritxell Esquirol

Modera: Pau Andreu Sitjar

Relatoria gràfica: Tonina Matamales

Relatoria: Margalida Mateu

Divendres, 9 de març de 2018. CAC Ses Voltes

 

Presentació

Presenta la quarta jornada de Nous relats per a la cultura la moderadora i dinamitzadora Pau Andreu Sitjar, que introdueix els dos grans conceptes sobre els quals versarà: la ciutadania i l’educació. Els continguts de la conferència són els reptes que planteja el dret a l’accés a la cultura i les desigualtats pel que fa a l’exercici dels drets culturals, «unes desigualtats evidents en l’agenda de les polítiques culturals», recalca la moderadora.

 

Seguidament, Sitjar fa la presentació dels ponents de la taula: Nicolás Barbieri i Meritxell Esquirol.

 

Nicolás Barbieri és professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques. La seva recerca es concentra en l’anàlisi i l’avaluació de les polítiques públiques i el canvi institucional, particularment en l’àmbit de les polítiques culturals i socials.

 

Meritxell Esquirol és professora de Sociologia de la Comunicació i de Comunicació i Informació Audiovisual de la UOC, a més de doctora amb la tesi Feminitat, neoliberalisme i cultura popular: la despolitització del feminisme. Col·labora activament amb l’ONG Enginyeria Sense Fronteres.

 

El primer de fer la ponència és Nicolás Barbieri.

Nicolás Barbieri

El professor centra la seva recerca en les desigualtats i sobretot reflexiona i es demana qui accedeix a la cultura i qui hi participa. Barbieri cerca oportunitats per trencar les barreres i els límits del sector cultural que «de vegades són massa rígids».

 

Drets culturals versus polítiques públiques

Barbieri enceta l’exposició aportant dades sobre els serveis de Salut a Catalunya: «No s’acostuma a parlar de la salut en el sector de la cultura, però crec que és un punt de partida interessant», recalca el professor.

 

El ponent destaca que l’esperança de vida oscil·la segons el barri de la ciutat de Barcelona on es visqui. Així, entre uns barris i els altres hi pot haver una diferència de deu anys de vida. Així com es va baixant per la línia de metro cap al centre de la ciutat, es van perdent anys de vida (deu parades de metro, deu anys de vida). Per tant, «el codi postal, de vegades, pot ser més important que el codi genèric per a la salut», sentencia.

S’evidencien diferències importants entre barris pel que fa a nivell d’estudis i de distribució de la renda per càpita: «D’això, en educació i economia en diuen desigualtats. Però, què passa en l’àmbit cultural? També hi ha algunes evidències de les desigualtats en l’exercici dels drets culturals segons el barri de residència».

 

Per tant, Barbieri reflexiona sobre el fet que la renda, la classe social, l’educació, el nivell d’estudis i també el codi postal influeixen en el dret a l’accés a la cultura. Efectivament, el codi postal pot crear desigualtat en els drets culturals.

A partir d’aquest raonament, Barbieri explica tres grans factors que poden crear aquestes desigualtats en drets culturals:

  1. Els recursos (materials i simbòlics)
  2. La diferència de territori, gènere, edat, etc.
  3. La connexió (digital, física).

 

Barbieri identifica el concepte drets culturals com a:

  1. Participar (assistir, practicar).
  2. Produir, comunicar (professionals).
  3. Decidir (institucions i polítiques públiques).

 

«Quan parlam de polítiques culturals, parlam d’igualtat?, parlam de drets culturals?», demana el professor a l’auditori. Ell mateix respon a la pregunta a través de dos grans temes:

  1. L’equitat. La lluita contra la desigualtat no és un dels eixos principals en la societat.
  2. Això fa que les desigualtats en els drets culturals ocupin un lloc secundari. No pas com passa en altres sectors. Per exemple, «el dret a un habitatge és ara a l’agenda pública, en canvi, els drets culturals, no. En els discursos i les pràctiques de les organitzacions culturals, la idea de drets culturals moltes vegades no apareix, i tant en la investigació dins la universitat com a fora, es genera molt poca evidència sobre el que passa amb els drets culturals. A més, no s’avaluen i hi ha un problema per intentar explicar què són».

És per aquest motiu que Barbieri planteja una sèrie de reptes que haurien de ser a l’agenda de les polítiques culturals que vulguin treballar per l’equitat i fer front a les desigualtats:

  1. Reconèixer límits. Les polítiques tradicionals d’accés no han estat res més que una oferta de productes d’activitats que, en general, ha construït la institució. Un model avui dia caduc.

 

Hem cregut que fer polítiques culturals és construir infraestructures, fer una obra i omplir-la d’un contingut mínim, i que això podria resoldre les desigualtats, però no s’ha pensat en les comunitats i en els seus drets.

Es plantegen uns dèficits molt evidents; no només podem pensar que es facin coses des de les institucions públiques, és necessari que les complementin amb un enfocament de promoció, de capacitats pròpies de les persones i de les comunitats. Qualsevol forma de privació està acompanyada d’una forma de participació.

I és per això que Barbieri troba necessari implantar una línia de treball de polítiques culturals i educatives.

 

La política més reclamada és la cultural i educativa; en aquest sentit, «l’agenda compartida ens falla; sí que hi ha projectes concrets, però no hi ha unes polítiques culturals i educatives estructurals i transversals, i participades. De vegades ens hem pensat que tenir una política educativa en un museu és fer polítiques culturals educatives, però no és així, sinó que va molt més enllà».

Cal fer un reconeixement dels límits de les institucions culturals i educatives des de lògica ciutadana activa i les seves capacitats.

No hi ha més remei que col·laborar, diu Barbieri, que creu que qui ha de col·laborar són els agents culturals, en corresponsabilitat amb els ciutadans. «Els canals que s’han creat no interpel·len la ciutadania, s’han de repensar», conclou el professor.

A continuació és el torn de la investigadora.

Meritxell Esquirol

 

L’analista cultural i professora de la UOC treballa en un projecte d’educació i comunicació per al desenvolupament amb les comunitats desiguals de la ciutat de Palma. En la ponència, l’estudiosa al capdavant de l’ONG Enginyeria Sense Fronteres va reflexionar des de l’experiència pròpia de treball diari a Palma en «un entorn de comunitats desiguals en el qual l’educació és fonamental». La professora asseverà que en les Jornades del Pla de Cultura «moltes veus no han estat convidades», i advocà per treballar en la responsabilitat ciutadana i dibuixar un concepte de ciutadania diferent i inclusiu.

 

La cultura com a narració

Esquirol proposa entendre la cultura com una narració que ajudi a construir les identitats culturals. «La cultura tant pot ser una eina de control social (instrucció) com una plataforma de promoció social (inclusió); és en aquest equilibri i aquesta dualitat que s’ha de trobar el camí que volem.»

 

Per a la professora, l’actual projecte econòmic i cultural propi del neoliberalisme ens duu cap a la despolitització de les diferències. «El neoliberalisme aposta per la privatització del que era públic i el fet cultural va cap a una emprenedoria salvatge, cap a la competitivitat i l’homogeneïtzació».

Introdueix el concepte de cultura Youtuber: «Avui dia, si no tens una imatge, no existeixes». Esquirol insisteix en el fet que la cultura del consum està intervinguda per aquestes ideologies i l’accés social es regula en la mesura que jo puc participar de la cultura: «Estam colonitzant les veus de les persones que consideram desiguals, els estam negant la veu».

La investigadora relata que «no practicam polítiques de participació cultural que atenguin les desigualtats de les persones». Per tant, per a la professora, es produeix una clara expulsió social provocada pels neopostelitismes en els quals se silencien veus i s’instrumentalitzen consciències de classe.

 

Esquirol posa per exemple el programa en el qual treballa, «Històries de vida», en el qual es posa en contacte alumnat de pràctiques dels estudis d’Imatge i So amb persones que no tenen veu ni representació, sobretot dones provinents de l’emigració. Una dona del Camerun els explica que viu en un no-lloc, perquè aquí no se la reconeix com una ciutadana d’aquí i al seu país, tampoc. Es produeix en aquest cas una autonegació cultural, el fet d’habitar en un no-lloc.

«Com a societat tenim una responsabilitat molt gran perquè hem colonitzat els discursos de la diferència.» És per això que Esquirol proposa com a solucions el diàleg, escoltar la multiculturalitat i començar a desfer-nos del xip de la verticalitat; és a dir, a «anar més enllà, aquest és el gran repte que hem de ser capaços d’assumir entre tots».

Com a conclusions, Esquirol proposa una sèrie de reptes que cal que assolim com a societat:

  1. Posar les desigualtats a l’agenda de les polítiques culturals.
  2. Reconèixer les altres veus.
  3. Fer polítiques d’associacionisme.
  4. Treballar el bé comú i el sentiment comunitari («Tendim massa a pensar en estereotips»).
  5. Com a societat, tenim el deure del retorn a la comunitat.
  6. Descentralitzar el circuit de treball.
  7. Trencar la verticalitat.
  8. No sobreestigmatitzar els col·lectius.
  9. Repensar què esperam de la ciutadania i com obrir els marges.
  10. Fer autocrítica.
  11. No banalitzar la dificultat.
  12. Replantejar-se els conceptes d’una altra manera.
  13. És una feina a llarg termini.

 

Una vegada acabades les intervencions, es va fer un descans als espais del CAC de Ses Voltes de Palma, on es va desenvolupar la jornada, i seguidament varen començar les taules de treball.

 

Taules de treball

 

Els participants de la jornada del Pla de Cultura es varen dividir en dues taules.

 

Taula 1

De la taula 1, en varen sorgir diverses reflexions entorn dels conceptes de participació i desigualtat que s’havien plantejat a les ponències. A més, es va fer autocrítica de la mateixa confecció del Pla de Cultura pel que fa a les desigualtats que s’han produït a les jornades de debat i l’absència de la part institucional, així com de la participació de la ciutadania o altres col·lectius.

 

Es varen analitzar els ítems del significat de participació i desigualtat. D’entrada, els integrants varen plantejar la trobada com un espai de desigualtat, perquè «sempre sembla que som els mateixos que discutim sobre el tema, encara que sabem que el pla preveu més fases, algunes de més participatives».

 

D’altra banda, es va criticar la manca de presència dels polítics, perquè «són els que legitimarien un espai com el de reflexió de jornades com aquestes de “Nous relats per a la cultura”» i també l’absència dels tècnics, que «són els que quan no hi hagi els polítics actuals continuaran la feina i hi hauran d’estar sensibilitzats». Encara que ambdós col·lectius hi haguessin assistit, els participants insistiren en el fet que no s’hauria proposat com un espai d’igual a igual amb els professionals tècnics i polítics; no s’hauria fet una trobada en la qual els polítics anassin a explicar el que fan, sinó al contrari, haurien estat els col·lectius, les persones, els que haurien pogut interpel·lar els tècnics i polítics, i els haurien pogut plantejar les necessitats d’una forma directa.

La taula va cridar «Basta!».

 

Fou una de les conclusions a les quals arribà la taula 1, que presentà un full en blanc: «Hem de dir basta». Segurament als polítics i tècnics se’ls hauria «d’obligar a participar en els espais en què les persones els puguin explicar i educar en les grans mancances que té la cultura, perquè moltes vegades els polítics no escolten i els giren l’esquena», sentenciaren.

 

Taula 2

La taula 2 va plantejar una dinàmica de feina diferent de la primera, a través de la qual la posició dels membres no només va ser verbal, sinó també corporal. La dinàmica va proposar que la taula (física) representàs les polítiques culturals i cada un dels membres duia una etiqueta amb el seu nom i la seva definició professional.

La primera acció plantejada fou que cada un dels membres —des de la seva professió— consideràs com està situada l’educació respecte de les polítiques culturals. Cada participant s’hi va posicionar d’una manera diferent, i el resultat fou que alguns estaven totalment aïllats, d’altres sols tocaven un poc la taula, n’hi havia a damunt, a davall, etc.

La segona performance va consistir que cada un dels membres representàs com voldria que fos la relació entre les polítiques culturals i l’educació. El resultat fou que gairebé tots es varen situar en un lloc més a prop de la taula i van crear una xarxa entre ells (de proximitat).

En una altra de les situacions plantejades, la taula es va girar cap per avall per deixar de banda el punt de vista piramidal, com un acte en el qual es va evidenciar que es poden capgirar les coses i es poden veure des de diferents punts de vista. També hi varen participar tots els membres de la taula.

A partir d’aquestes accions, els membres agafaren els temes principals inclosos dins el Pla de Cultura i els varen revisar. Les conclusions a les quals arribaren foren les següents:

  1. Els membres de la taula 2 varen considerar que s’hauria de fer una revisió del vocabulari que ja s’empra en el Pla de Cultura. La taula va suggerir que s’haurien de revisar termes com ara cultura o agents culturals, així com verbs que apareixen en les accions que proposa el pla perquè consideren que la majoria provenen d’una actitud totalment paternalista.
  2. També proposaren que es revisàs la manera en què el Pla de Cultura parla dels col·lectius i de les comunitats; per exemple, empra el mot dones, però no parla de gènere. Tampoc hi apareix la diversitat funcional en cap moment.
  3. Per als participants, la revisió del vocabulari s’hauria de plantejar des de la visibilització, del fet donar veu a les comunitats silenciades, un aspecte que està lligat a la conferència de Meritxell Esquirol.
  4. Introduir la figura del mediador. «Tots podem ser mediadors, no només els especialistes o experts en art; qualsevol persona pot ser mediadora. I en qualitat d’aquesta figura, pot contribuir a través del binomi indissoluble d’educació i cultura a la transformació de la societat.»
  5. És necessari i bàsic que es creï una xarxa d’institucions culturals. Les institucions no poden ser com oasis sense vincles entre si, cal crear-ne xarxes reals, a través de plataformes reals, i no han de ser verticals, s’han de poder capgirar. Això no només és vàlid per als professionals, sinó també per a les persones que formen part de la institució. «S’hauria de tenir una planificació global i real i s’haurien de crear sinergies entre els diferents col·lectius.»

La taula va voler remarcar dos ítems en l’àmbit de les conclusions:

1.Els mediadors

«Ens hem platejat on són els altres agents culturals», es demanaren, perquè justament tots els membres de la taula provenien del mateix sector, el de les arts visuals. «On són els mediadors culturals? I els treballadors socials? On són els músics?»

2.La transversalitat

També es varen debatre les competències dels consells insulars de les quatre illes, unes figures molt importants i econòmicament molt ben dotades. Fins a on arriba la Conselleria de Cultura del Govern? Què és el que hi té traspassat el Consell? Per què el Consell no té prevista cap temàtica de mediació i educació? Hi estan vetades? Si és així, hauria d’agafar aquests temes el Govern? Què es fa amb els doblers dels consells insulars? Per què aquest pla no es fa des del Consell Insular? Per què no participen en aquest pla?

Són algunes de les preguntes que quedaren sense respondre.

Documentació:

Programa de la quarta jornada.

Fitxa de treball de la quarta jornada.

Relatoria gràfica Tonina Matamalas