Jornada 5. Enfortir el teixit cultural.

Nous relats per a la cultura

Jornada 5. Enfortir el teixit cultural

amb Santi Eraso i Margalida Castells

Relatoria gràfica: Tonina Matamales

Relatoria: Nacho Jiménez

Dissabte 10 de març de 2018. CAC Ses Voltes

Participants

Santi Eraso

Llicenciat en Filosofia i Lletres, gestor cultural i escriptor. Va dirigir el Centre Arteleku a Sant Sebastià i va ser membre de l’equip de continguts d’UNIA Arteypensamiento de la Universitat Internacional d’Andalusia. Fou director cultural i responsable de la conceptualització del document per a la candidatura de Donostia a Capital Europea de la Cultura.

L’any 2016 va ser guardonat amb el Premi Gure Artea, el màxim guardó de les arts del Govern basc, i també va ser director general d’Espais i Continguts Culturals de Madrid Destino. Desenvolupa el blog sobre art, cultura, ètica i política santieraso.wordpress.com.

 

Margalida Castells (moderadora)

Llicenciada en Història i postgraduada en Turisme Cultural, Interpretació del Patrimoni i Museografia Didàctica. Gestora cultural, ha treballat per a diverses institucions  desenvolupant projectes, coordinant exposicions i organitzant serveis educatius. Autora de diverses publicacions en l’àmbit de la cultura i el patrimoni, l’any 2006 va fundar Souvenir Edicions, una petita editorial local centrada a difondre el patrimoni de Mallorca. El seu darrer llibre, Mallorca a la cuina, ha guanyat un Gourmand World Cookbook Award.

 

Presentació

Aquesta trobada pretén reflexionar sobre les formes en què les institucions han de contribuir en l’existència d’un teixit cultural plural i divers, i integrat per agents culturals, creadors i creadores, entitats i organitzacions que treballin en condicions adequades i no precàries.

Vol debatre com des del Govern es poden impulsar mecanismes i fórmules perquè els agents culturals augmentin la seva capacitat per desenvolupar projectes, facilitant-los mecanismes de suport —basats en les bones pràctiques— àgils, eficients i capaços de respondre a l’especificitat de l’àmbit cultural. I parteix d’entendre que la cultura va molt més enllà del seu valor productiu; parteix del valor de la cultura pel seu retorn social, per la seva capacitat de contribuir al desenvolupament de la societat.

 

Intervencions

L’antic CAC Palma, a Ses Voltes, va ser l’escenari escollit per fer la cinquena sessió de les Jornades Professionals del Pla de Cultura del Govern balear. Actualment, aquest espai està en desús i es preveu que aviat formi part del Museu Marítim que projecta el Consell de Mallorca amb la col·laboració del Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Palma.

La primera part de la jornada es va basar en la intervenció de Santi Eraso sobre el títol d’aquesta, «Enfortir el teixit cultural». A la taula, va estar acompanyat de la gestora cultural Margalida Castells, que va moderar la intervenció, i també, posteriorment, el col·loqui entre Eraso i els assistents a la sessió, una desena de persones.

 

Berta Sureda, coordinadora del Pla de Cultura Illes Balears 2017-2027, fou la primera a intervenir, i va presentar tant Eraso com Castells resumint-ne els currículums i les trajectòries, que es poden consultar a la primera pàgina d’aquest relat. Després, donà pas a Margalida Castells.

 

La precarietat. Com podem professionalitzar-nos entre dos perfils, el professional i l’amateur?

«La precarietat ens uneix a tots, uneix la situació de la cultura, i crec que Santi [Eraso] té molt a aportar-hi», va dir Margalida Castells, que va plantejar tot seguit una de les primeres qüestions de la taula: com podem professionalitzar-nos en una comunitat autònoma en la qual tenim dos pols, un perfil de gestor professional que no sempre està vinculat a un projecte cultural, i d’altra banda, el teixit amateur?

 

D’aquesta manera va donar pas a Santi Eraso, que va arrencar la intervenció entorn d’aquest mateix concepte de precarietat i va analitzar la situació dels creadors i creadores des de dos punts clau: l’autonomia que tenen, i la diferència entre un perfil professional, semiprofessional i amateur, posant l’accent, sobretot, en aquesta darrera figura i en la seva importància en la societat i el teixit cultural de base. «El sector artístic professional de l’art és un dels que estan més marcats per la precarietat», va afirmar Eraso, que va subratllar, a més, una condició «històrica i pròpia» de l’artista, que és la seva «relació amb l’autonomia, que se suposa que sempre ha tengut; aquesta mirada anacrònica i romàntica en el pitjor sentit de la paraula». Aquesta autonomia està relacionada, segons l’expert, amb el capitalisme cognitiu: «És a dir, ets lliure, autònom i independent, però precari, així que et fots amb la teva precarietat, mal et podreixis amb la teva creativitat i la teva autonomia».

Eraso considera que l’artista és un professional més d’una cadena de creació en la qual trobam professionals, semiprofessionals i amateurs, però hi ha amateurs que fan la seva feina amb molta dignitat i, a més, la poden complementar amb un altre tipus de professió, en la qual troben una vida digna perquè tenen un salari i poden dedicar la seva part creativa a un àmbit diferent. És aquest darrer sector, l’amateur, el que li interessa més a Eraso, «perquè són els que produeixen un afegit que la societat reclama i sol·licita, i per això han de ser reconeguts com un professional més».

 

La cultura i el neoliberalisme

A l’hora d’abordar una anàlisi entorn de la ideologia i de la seva relació amb la cultura i la precarietat del seu teixit, Eraso recorda el moviment del 15-M, aquella emergència política que es va donar l’any 2011 i que va ocupar les places de tot el país. Ara, aquest fervor ciutadà «s’està reordenant en el debat polític a partir de la fórmula de partit, el partidisme. Aquest té el poder d’apropiar-se dels luxes, de les potències polítiques que sorgeixen més enllà de la discussió parlamentària o de l’estructura de la democràcia». I és en aquesta democràcia en la qual la ciutadania hauria de participar: «Els ciutadans han de tenir les eines per ser agents crítics d’una ciutat millor, i la cultura n’és un dels elements; això sí, sempre entesa com una multiplicació complexa i no només com a manifestació de les belles arts, amb actituds respecte de l’urbanisme, l’educació, el fet de tenir una casa i un treball dignes; això també és cultura».

 

D’aquesta manera, el paper de la cultura acompanya tots els processos de formació i educació, «sempre que es pensi en clau de possibilitar eines als joves que estan en procés de formació per constituir-se com a persones lliures, capaces de pensar per si mateixes i de participar activament en la gestió de la ciutat democràtica», segons Eraso. No obstant això, tots aquests processos de cooptació, tant de l’educació com de la cultura, passen pel filtre del neoliberalisme, per aquesta tendència de neutralitzar l’estètica, la política; les formes expressives de la paraula, de la poètica, de les expressions formals i les noves narratives. Es neutralitza tot això en benefici d’una nova gramatologia que arrossega conceptes com innovació, creativitat, apoderament, llibertat o imaginació, però sempre neutralitzant-ne la potència política.

 

El ponent posa com a exemple un extracte del llibre En los límites de lo posible. Política, cultura y capitalismo afectivo, d’Alberto Santamaría, que parla d’una campanya de la Fundación Botín, que depèn del Banco Santander, per al seu centre d’art a Santander. Aquest exemple li serveix per parlar de com les grans fundacions privades ens ofereixen art i cultura gratuïta, i no obstant això, «als nostres espais, els espais públics, tenim l’obligació de pagar per entrar», i aquests preus cada vegada són més elevats. Eraso recorda que els bancs varen ser part de la producció de la crisi econòmica que ja hem superat, però que encara arrossegam. La Fundación Botín i aquestes grans empreses privades proposen un model econòmic i de producció en el qual «la creativitat deixa de ser un procés crític perquè es tracta de models políticament inactius».

 

Aquestes empreses privades «són cada vegada més presents a les escoles i hi fomenten aquest esperit de l’emprenedoria i de la imaginació en benefici dels estudis més pragmàtics, i en detriment dels especulatius, que permeten una capacitat de pensament més gran».

Així, Santi Eraso es qüestiona què hi ha darrere d’aquesta semàntica, d’aquestes paraules: «Fes menys suposicions, prepara’t menys, respecta més, no et queixis, somriu més…». D’aquesta manera, s’extreu el significat polític d’aquestes paraules per exportar-ne el significat a un altre lloc que es basa en el «no et queixis». En definitiva, es tracta d’un discurs que neutralitza la ideologia, «com si pel fet de pensar i tenir idees fossis un dimoni».

Accedir a la cultura. Urbanisme, exclusió social i cultura de masses

L’accessibilitat a la cultura, als recursos culturals que se’ns ofereixen des de les institucions i també des de les empreses privades esmentades, està estretament relacionada amb com està distribuïda territorialment la ciutat, amb la política urbanística. És el que Santi Eraso anomena el districte postal, és qüestió de classes. Així, apareix un substrat de la població «que són subjectes subalterns, que ni tan sols tenen veu i que en cert sentit són uns marginats de la societat; en viuen exclosos, són exclosos socials, i viuen en aquests barris amb un codi postal que no té accés a la cultura». Per això, perquè un pla cultural i estratègic sigui efectiu, ha de quedar molt clara una diferència fonamental: «que l’accés a la cultura no és el mateix per a la filla d’un immigrant que per a la d’un magnat de la banca».

 

Eraso insisteix en la idea que «l’accés a la cultura i a l’art ha de formar part dels drets fonamentals; és igual la classe, la raça, aquest és un discurs colonial que deixa a un costat una part del món del qual tots formam part». Per això, en activar la seva veu (la d’aquest segment exclòs), reorganitzam el món i, d’alguna manera, també en distribuïm els recursos.

El ponent critica, en aquest sentit, «que les institucions públiques no reconeguin el valor de les iniciatives comunitàries, de centres autogestionats, les que tenen vocació pública i l’afany de les quals és crear comunitat, cohesió social». En aquest cas, «la institució hauria de simplement reconèixer i no intervenir, reconèixer aquesta excepcionalitat i donar-los recursos, però no a canvi d’haver-se de fer la fotografia amb el polític de torn».

Així mateix, Eraso introdueix un altre terme: arquitectura sostenible. Es nodreix de projectes col·laboratius, tallers-escola, espais que treballen a poc a poc. També dels centres autogestionats, que formen part d’un teixit social i cultural interessantíssim.

Aquesta cultura «generosa amb la perifèria» és tan important com l’òpera, com la Catedral de Mallorca, com els grans esdeveniments. Així, apostar per aquests models «és apostar per un altre model de ciutat, un de no tan espectacular, però molt ric i necessari».

 

El capitalisme financer postindustrial i el consum cultural

Tots els segments de la societat s’han vist immersos en un concepte de mercat, segons Eraso, directament relacionat amb la irrupció violenta del capitalisme financer postindustrial. En conseqüència, «la cultura s’ha vist alterada per la pulsió del consum, que s’entén com a tal i no com a possibilitat de vida. Per ser agent de la teva pròpia vida, facis el que facis i en l’àmbit que ho facis, com a amateur, professional o semiprofessional o estrella del rock, has de ser conseqüent amb el lloc i el temps que ocupes».

 

Incertesa laboral, econòmica i emocional. Com sortim d’aquesta situació?

La moderadora de la jornada, Margalida Castells, torna a intervenir per proposar a Santi Eraso i als assistents nous conceptes i idees per abordar. «Un dels eixos d’aquesta intervenció és la precarietat del sector cultural. Hem parlat d’ideologia, de posició, del valor de la cultura com a forma de vida, del comú i de la ciutat. Intentem capgirar aquest “no et queixis, lamenta’t menys”.» La moderadora insisteix que no hem sortit de la crisi: «Quin paper tenen les entitats financeres en la depreciació de l’economia i de les classes socials?». Recorda que molts de professionals del sector han de cercar una altra feina per arribar a final de mes. Castells alerta d’una incertesa econòmica i emocional, ja que «som els darrers en drets laborals». La pregunta és: com n’hem de sortir?

 

Aquí sorgeix un concepte nou: l’estatut de l’artista. Eraso el planteja a través d’una qüestió: «Per què l’artista ha de tenir un estatut privilegiat i per què uns altres no?». Així, la lluita s’ha de centrar a «tenir un treball digne per a les persones, perquè d’una altra manera feim una separació de la cultura de la vida». Aquest estatut s’ha de centrar a millorar les condicions laborals, que s’han d’incloure en un discurs polític nou que derivi en un altre model econòmic. Aquest model ha de facilitar l’accés a la cultura com a dret bàsic.

En aquest sentit, Santi Eraso proposa una acció nova: «Els tres nivells de l’administració que hi ha a les Illes s’han de posar d’acord en deu o dotze accions concretes més enllà de les bones paraules».

 

Recapitalitzar la cultura: recuperar els pressupostos perduts amb la crisi econòmica

En els darrers deu anys, els pressupostos destinats a la política cultural en l’administració han minvat un 50 %. Santi Eraso creu que és el moment de recapitalitzar la cultura, en el sentit de retornar aquests pressupostos. Un mètode seria, segons el ponent, posar-se com a objectiu, en els pròxims cinc anys, recuperar aquells pressupostos perduts. Per exemple, una acció concreta seria fer un mapa d’equipaments i recursos, i posar-se d’acord entre les administracions. «Cal pensar menys en el ciment i a edificar; si una sala no funciona, que es tanqui.»

 

Col·loqui

Margalida Castells reconeix els conceptes nous i reobre el debat amb una altra intervenció d’Eraso i un col·loqui posterior entre l’expert i els assistents a la jornada. Castells parla d’una transformació institucional que permeti altres veus en l’acció cultural, de l’apoderament ciutadà, d’administrar els recursos, dels projectes efímers que no arriben al ciutadà, de l’absència d’impacte sobre la societat i, finalment, de la duplicitat de competències.

Ecologia de la cultura: una vida digna i saludable per als artistes

Tornant a la seva crítica del capitalisme cognitiu, Santi Eraso parla d’aquesta necessitat de l’administració i dels directors de centres de fer-se visibles, «cosa que fan més i més bé que ningú». Tot això minva els mitjans humans i econòmics, i es potencien les pitjors eines jurídiques. En definitiva, són obstacles per al teixit cultural i social, i per a la seva participació en la ciutat democràtica. Per això, «hauríem de ser més conseqüents amb aquest sentit ecològic de la vida aplicat a la cultura». En aquest sentit, Eraso planteja reorganitzar un altre tipus de relació, més saludable, entre els artistes i l’administració.

 

En la realització de propostes culturals, les institucions han de donar més temps al procés, a la presentació de projectes, a l’anàlisi dels resultats, a comunicar-los-els millor; això no vol dir fer-ne propaganda, sinó comunicar-se millor amb totes les capes implicades en aquest acte. Malgrat tot, com que no hi ha doblers, tota aquesta cadena es fa encara més precària i l’activitat cultural passa a formar part de la propaganda cultural més que d’una acció. Per això s’ha de dignificar la tasca dels artistes i també cal diversificar el públic a partir d’una economia vista des d’un prisma «ecològic i exemplar», que cuidi l’atenció.

En aquest punt entren en joc els tècnics de l’administració que treballen als departaments de Cultura. «Els aconsellaria que pensessin millor, que dediquin més temps als projectes i que sumin totes les capes i els agents de la cultura.» Així, els beneficis inclouen més gent. Aquesta implicació més gran per part dels tècnics dels departaments de Cultura de les institucions també requereix una formació contínua, un suggeriment dels assistents a la jornada i que Santi Eraso ratifica.

Quin tipus de formació hauria de ser? «Per exemple, tot el que es parla aquí ja els podria servir», insisteix un dels presents, Carles Gispert, de l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) i membre del col·lectiu AAtomic Lab. Al mateix temps, s’insisteix en la necessitat de disposar de més mediadors que connectin la política cultural amb la ciutadania.

 

Propaganda cultural i institucions «tocables»

La propaganda cultural és el tema següent que s’aborda en el col·loqui. Eraso se sorprèn que alguns espais institucionals gastin 500.000 euros en banderoles per promocionar una exposició, possiblement «més del que ha costat el projecte pròpiament dit». És una crítica al neoliberalisme cognitiu.

«M’interessa treballar amb exercicis que provoquen alteracions en la institució», comenta Eraso. Es necessiten institucions que es deixin alterar i travessar per la creació perquè «continuen sent un lloc tancat en si mateix, com un castell, no permeables; això no és democràtic». D’aquesta manera, «es requereixen unes institucions tocables, que es puguin canviar, tant en la seva concepció com en les maneres d’emprar-les». En aquest cas, els funcionaris no han de funcionar com a obstacles, no han d’entorpir. «Sempre és un no; això no és facilitar», coincideixen en la seva crítica algunes de les persones presents en el col·loqui. Així, cal confiar més en la societat civil creativa i posar fi a aquest «no es pot». En aquest sentit, tant el ponent com els assistents coincideixen que les necessitats del sector no es transmeten a la institució.

 

Espais en desús. Tornar-los a la ciutadania

Els espais culturals que estiguin en desús s’han de cedir a la ciutadania mitjançant una fórmula mixta, una gestió cívica amb el suport de l’administració. Per aconseguir-ho, primer s’ha d’elaborar un cens d’espais buits. Eraso posa com a exemple que en el 80 % dels casos és impossible cedir-los a la ciutadania perquè «es presenten milers de traves perquè l’administració no vol assumir cap risc, no volen conflictes; solen ser decisions inamovibles, però hi hauria d’haver excepcions». En definitiva, es requereix un cens d’espais i fórmules de cogestió a partir d’una taula de treball mixta. Cal fer que els espais tinguin una segona vida i no només estiguin sotmesos a un règim funcionarial.

 

La burocràcia. Simplificació i accés fàcil. Condicions fiscals i estatut de l’artista

Eraso cita un dels darrers llibres de Mark Fisher, Realismo capitalista, per fer una crítica punyent de la burocràcia de l’Estat. És un tema que no s’aborda i que significa molts més obstacles per a l’artista, per a la societat civil creativa, a l’hora d’optar a una subvenció, a la presentació d’un projecte o, simplement, a l’hora de regularitzar-se la seva situació fiscal i laboral. En aquest sentit, alguns dels assistents insinuen que en repetides ocasions es veuen obligats a mentir a l’administració per obtenir diners, per obtenir un ajut. Amb vista d’això, cal abordar una reducció dràstica de la burocràcia perquè la vida dels ciutadans i dels artistes sigui més relaxada.

En el cas d’unes millores en les condicions fiscals i laborals, s’hauria de treballar de manera regular, constant, transparent i efectiva amb la Conselleria de Treball i en la creació d’un estatut de l’artista.

Transparència en la designació dels responsables que són al capdavant dels equipaments culturals públics

En la tria dels responsables dels espais culturals públics sempre entra en joc el patronat polític i la darrera paraula és seva. Se cita com a exemple el Museu Es Baluard. Cal posar fi a això, no hi pot haver cap interferència política. El problema és que aquests organismes s’han acomodat.

D’altra banda, la regeneració hauria de donar-se d’una manera natural, amb cicles de quatre o cinc anys perquè es puguin dur a terme els projectes previstos. Eraso insisteix que aquesta tasca sigui independent del partit que governi o del moment en què sigui escollit, per exemple, uns mesos abans de les eleccions.

Conclusions

  1. L’artista ha de ser reconegut com un professional més en els seus tres segments: el professional, el semiprofessional i l’amateur.
  2. Cal garantir l’accés dels ciutadans a la cultura, i ha de ser un accés fàcil, senzill i inclusiu.
  3. Cal crear un estatut de l’artista.
  4. S’han de recuperar els pressupostos destinats a la política cultural que es varen perdre durant la crisi. En alguns casos, aquesta pèrdua arriba al 50 %.
  5. Cal traçar un mapa d’equipaments culturals, tant públics com privats, i dels recursos econòmics dels quals es disposa per gestionar-los correctament.
  6. Cal una transformació institucional que permeti incloure veus noves en la política cultural. La participació ciutadana té un paper clau en aquest sentit. Cal escoltar totes les veus.
  7. L’administració ha de ser més flexible a l’hora d’abordar la presentació de projectes culturals per part del sector. En aquest sentit, hi ha d’haver una comunicació correcta entre ambdues parts.
  8. Cal una reducció dràstica de la burocràcia.
  9. Els tècnics i funcionaris de l’administració s’hi han d’implicar. Els tècnics han de formar-se periòdicament per adaptar-se a les necessitats del moment. Passa igual amb els funcionaris, han de facilitar la feina i no entorpir-la.
  10. Els espais en desús s’han de tornar a la ciutadania.
  11. L’administració ha d’aplicar els codis de bones pràctiques en tots els processos.
  12. La tria dels responsables dels espais públics no ha de ser interferida pels patronats polítics. Han de complir cicles de quatre a cinc anys.
  13. Cal evitar la propaganda cultural i la despesa massiva en una promoció buida i sense contingut ni retorn social i econòmic.
  14. Cal evitar la duplicació de competències entre institucions d’una mateixa regió o comunitat.
  15. S’han de repensar els patronats dels espais públics i s’han de despolititzar.
  16. Hi ha d’haver una simplificació administrativa i transparència en els processos.
  17. Hi ha d’haver proximitat entre administració i ciutadania. D’aquesta manera, es pot lluitar contra el rebuig social a la institució.
  18. Cal desenvolupar unes administracions permeables, que es puguin «tocar».
  19. Cal crear un decàleg d’accions culturals.
  20. En el cas concret de les Balears, cal establir un flux permanent i efectiu entre les quatre illes.
  21. Cal repensar la concepció d’un institut d’indústries culturals.

 

Documentació:

Programa de la cinquena jornada.

Fitxa de treball de la cinquena jornada.

Relatoria gràfica Tonina Matamalas